Conte de Josep Maria Serra
Herminia estava enfadada. Molt enfadada. S'havia fet a la idea que en arribar a casa després del col·legi jugaria amb Vanessa, la nina que li havien portat els Reis. Li havia arribat en una enorme caixa de cartró que ella havia guardat amb afecte perquè li servís de casa. Per a això havia fet uns preciosos dibuixos en papers de colors que havia pegat a la caixa. Li havia quedat molt bonica.
Hermina pensava sovint que s'ho passava millor convertint la caixa de cartró en una casa que jugant amb la nina. Aquest dia havia tingut una gran idea per a fer un sostre i una xemeneia i per això, quan va arribar a la seva casa i la seva mare li va anunciar que anirien a mirar uns mobles, Herminia es va enfadar, i molt. Es va enfadar però poc més va poder fer.
Herminia es va cordar el cinturó de seguretat. La seva mare, que conduïa, la mirava de tant en tant pel retrovisor i somreia dintre seu veient la cara de mal humor que posava la seva filla. Va aparcar sense haver sentit ni una sola vegada la veu de la nena.
Durant el camí Herminia va estar fent projectes en la seva llibreta per a l'habitatge de Vanessa. Planejava afegir-li un mòdul i per a això necessitava una altra caixa de cartró gran.
Van començar a caminar pel passadís: sofàs, taules, cuines, banys, quadres, llums… Herminia seguia amb la seva cara de pocs amics. No li interessava res, però és que res, la qual cosa li envoltava. Ella només pensava en la seva caixa de cartró i en com ho faria per a convertir-la en un autèntic i preciosa llar.
La seva mare es parava cada dues per tres i anava omplint el carro que havia agafat. Que si uns coixins, que si un quadre, que si unes bombetes, que si uns gots… El carro cada vegada estava més ple i Herminia cada vegada més avorrida i enfadada. Ni tan sols l'arribada a la zona d'objectes infantils va aconseguir fer-li canviar de cara, a pesar que allí sí que va mirar de reüll unes nines. Però com no volia donar el seu braç a torçar va seguir amb la mala cara.
De cop la botiga es va acabar i van entrar en una espècie de gegantesc magatzem ple de caixes. Ple, però que molt ple. Fins al sostre hi havia caixes de cartró i això que el sostre era alt com un gratacel a ulls de la nena.
Herminia es va marejar, li va donar un desmai. “Quantes caixes de cartró!”, li va dir a la seva mare obrint la boca per primera vegada des que havien sortit de casa. “Per què no hem entrat per aquí?”. A Herminia li semblava molt més suggestiu el magatzem ple de caixes de cartró que la botiga. Li costava respirar. Sense ella saber-ho estava sofrint la Síndrome de Stendhal.
“Hem de lliurar ràpid aquestes caixes!” va cridar un noi al seu costat amb veu potent traient-li de la seva abstracció i donant-li un bon esglai.
“Podem comprar una caixa?”, li va dir a la seva mare que ja s'havia adonat que a la seva filla li ocorria alguna cosa. “Una caixa no, però el que hi ha dins sí, i no et preocupis que ens ho emportarem a casa dins de la caixa de cartró perquè estigui ben protegit”, li va contestar la seva mare. “Vull aquesta!” li va dir entusiasmada assenyalant una caixa que li semblava ideal per al seu projecte d'ampliació de la casa de Vanessa.
La mare es va posar a riure amb ganes. “Mira Herminia, aquesta no, però buscarem la que conté la tauleta que comprarem. Està en el passadís 14. Ajuda'm a buscar-lo que jo em perdo”.
Herminia va estirar el cap i de seguida va trobar el passadís que li havia dit la seva mare. “És allí, és allí!”, cridava estirant amb força el carret que intentava controlar la seva mare. Van arribar al punt indicat i quan va veure la caixa que anaven a comprar, els ulls se li van obrir com a taronges. Era una caixa de cartró meravellosa. Ara l'objectiu era tornar a casa ràpid, treure el que fora que protegia la caixa i començar a ampliar la casa de la seva nina.
Durant tot el viatge Herminia no va parar de parlar del que anava a construir amb aquella caixa de cartró. “Sembla mentida el que pot aconseguir una caixa de cartró!”, pensava la mare escoltant-la.
Aquella nit Herminia va somiar que construïa tota una urbanització. El primer que va pensar en despertar-se és que anava a necessitar moltes caixes de cartró.
