Avui us deixem un conte escrit pel nostre amic periodista Josep Maria Serra, creador del blog https://webviajes.com i col·laborador al llarg de 40 anys en diferents periòdics espanyols
Tenia 7 anys i acabava de berenar quan va veure entrar al seu pare amb una caixa de cartró enorme. Rodrigo li va preguntar què era aquella caixa. “Una televisió”, li va contestar. Amb molta il·lusió els seus pares van obrir la caixa, van treure la televisió i la van col·locar damunt d'una taula petita que havien comprat feia dos dies.
“Me la puc quedar?”, va preguntar Rodrigo assenyalant la caixa. I per a què vols una caixa?”, li va contestar el seu pare. “Deixa-li”, va dir la mare que va veure una lluentor especial en els ulls del seu fill.
Rodrigo es va endur la caixa de cartró a la seva habitació, mentre els seus pares es barallaven neguitosos amb el manual d'instruccions de la televisió. Va posar la caixa al mig de l'habitació i hi va entrar. Immediatament es va transformar en una diligència. Va mirar enrere i va veure que el seguia un grup nombrós d'indis cridant i llançant fletxes. Rodrigo va esperonar els cavalls perquè correguessin més mentre es girava i disparava: “pinyau, pinyau…”. El camí era endimoniat però duia bons cavalls i ell era molt bon conductor de diligència. Un parell de passatgers el van ajudar a mantenir a ratlla els indis. Sort que eren a prop de la posta i sabia que allà hi hauria un destacament del setè de cavalleria. Aviat va sentir les trompetes i va saber que s'havien salvat. Va frenar els cavalls i va baixar pel pescant. “Què fas?”, li va dir la seva mare entrant a l'habitació. “Jugant”, va contestar. “Vine a veure la tele”. “No, prefereixo quedar-me a jugar”.
Quan es va girar cap a la caixa de cartró va veure que s'havia convertit en una nau espacial i que estava a punt d'enlairar-se. Va pujar-hi i es va posar al capdavant dels comandaments. Va dirigir les maniobres d'enlairament. Destinació: Mart. Missió: salvar la Terra dels marcians que la volien envair. Va veure com la Terra s'anava fent petita darrere seu. Va ordenar a la tripulació que es mantinguessin als seus llocs perquè acceleraria la nau. A la velocitat que anava, arribarien a Mart en tan sols unes hores, i allà haurien d'entrar en combat immediatament. El factor sorpresa era molt important. El combat va durar força i va ser intens. Rodrigo i la seva tripulació havien salvat la Terra.
“A sopar!”, va sentir que cridava la seva mare. Va descendir de la nau i la va aparcar en un racó de l'habitació.
L'endemà, quan va arribar del col·legi, va berenar i va entrar corrent a la seva habitació. La caixa de cartró era un veler bergantí ple de canons. Va buscar un barret d'una disfressa de capità pirata que li havien portat els reis, li ho va posar, i va embarcar en el veler. Va ordenar hissar les veles i posar rumb a Mompracen. S'anaven a assabentar qui era Sandokan, el Tigre de Malàisia. “Veles a la vista!”, va sentir cridar al guaita. “Xafarranxo de combat -va cridar ell-, segur que és un maleït vaixell anglès”. La batalla va ser èpica. Cansat, va descendir del veler, va agafar la caixa de cartró i la va posar en vertical. Aquesta es va convertir en una cabanya de llenyataires. Va entrar perquè era estava nevant. No portava ni cinc minuts quan el sopar tornava a interrompre-li.
Rodrigo esperava cada dia amb més ànsia la seva arribada a casa per a veure en què s'havia convertit la caixa de cartró. A més, des que hi havia televisió a casa els seus pares no el molestaven per a res.
A ell li agradava molt més la caixa de cartró que el que sortia per televisió.
Al cap d'unes setmanes un dia va arribar a casa i no la va trobar. Va preguntar a la seva mare i aquesta li va dir que estava tota trencada i que l'havia tirat. A Rodrigo se li va escapar una llàgrima.
