Un altre dels nostres contes de caixes de cartró per Josep Maria Serra
Valeria s'aixeca molt contenta. Es refrega els seus grans ulls que semblen permanentment sorpresos pel molt que els obre. És diumenge i ha convençut als seus pares perquè la portin a la veïna Ciutat Cartró. En les colònies que va organitzar el seu col·legi les últimes vacances va conèixer a una nena que viu allí i es van fer molt amigues. Es diu Margarita i fa temps que li insisteix perquè vagi un dia a la seva casa. I aquest dia a la fi ha arribat.
Valeria no les té totes amb si. En el seu col·legi tots els nens parlen pestes de Ciutat Cartró. Com poden viure sense plàstics! exclamen. Que pobres són en Ciutat Cartró! Cada vegada que va al supermercat amb els seus pares a comprar i veu totes les prestatgeries repletes de productes meravellosament envasats en caixes de plàstic de colors, pensa en com serà un súper de Ciutat Cartró. Li ho imagina fosc, sense colors, amb caixes de cartró greixoses, amb productes caiguts pel sòl.
I el mateix li passa a l'escola. Amb com es guarden de bé els llapis als seus estoigs de plàstic, i com són de boniques les seves motxilles plastificades. La Valeria mira al seu voltant i mentre contempla els mobles de plàstic de colors de la seva habitació somriu. Quan la seva mare la crida baixa a la cuina a esmorzar. Aboca la xocolata a la llet que la seva mare els serveix en una tassa de plàstic verda, i es menja l'entrepà sobre un plat del mateix color i material que la tassa. Treu una meravellosa i brillant poma del seu envàs transparent i se la menja llepant-se els llavis. “No sé per què diuen que les pomes fan olor si no en fan”, pensa acostant-se-la al nas. Li encanta tot el que l'envolta. Li encanta viure envoltada de plàstic.
El seu pare les constreny, perquè si volen arribar a les 12, han de sortir ja. Ciutat Cartró està a unes dues hores de viatge amb cotxe. Al contrari que ella, el seu pare està de mal humor. No li agrada anar a Ciutat Cartró perquè no pot entrar a la ciutat amb el seu fantàstic cotxe de gasolina de 120 cavalls. L'obliguen a deixar-ho en un aparcament en l'entrada i allí agafar un transport públic elèctric. Per aquest motiu tan sols ha anat a Ciutat Cartró dues o tres vegades en la seva vida, i sempre obligat pel seu treball.
Mentre deixen enrere Ciutat Plàstic, Margarita mira al seu voltant. Muntanyes de plàstics voregen la carretera a dreta i esquerra al llarg de quilòmetres. No es veuen ni els arbres. Està tan acostumada a contemplar aquest panorama que Margarita no li dóna importància. Quan ja s'han allunyat bastant, les muntanyes de plàstic comencen a disminuir i a poc a poc comencen a estar envoltats per boscos. Boscos que ja no els abandonen fins que arriben a Ciutat Cartró.
Valeria esperava trobar muntanyes de cartró des de quilòmetres abans d'arribar, però no és així. A l'entrada, uns grans rètols adverteixen que no es pot accedir a la ciutat en vehicle de combustió. Tan sols poden entrar els vehicles elèctrics o de tracció humana o animal. Quan baixa del cotxe, Valeria es queda sorpresa pel silenci. A la seva ciutat sempre se sent un rumor dels cotxes que circulen dia i nit, però aquí se senten els ocells i les cigales.
Valeria! Sent que algú crida i corre en la seva adreça. És Margarita. Els seus cabells rossos es balanceja amb l'aire que provoca en córrer. Ha anat a buscar-los amb la seva mare en un cotxe elèctric fantàstic. S'abracen amb gran alegria, mentre els seus pares saluden a la nena i a la mare de Margarita que arriba somrient.
De camí a casa, les nenes no paren de parlar i d'explicar-se coses. Valeria mira de reüll al carrer esperant veure la ciutat bruta i pobra que s'havia imaginat que seria Ciutat Cartró, i no la veu per cap costat. Al cap d'una estona, la mare de Margarita els diu que pararà perquè ha de comprar unes coses a la botiga. Resulta que la ciutat està plena de botigues, d'alimentació i d'altres productes. N'hi ha pertot arreu. No aneu al súper? Li pregunta Valeria a Margarita. Al què?, li contesta amb cara estranyada. Resulta que en Ciutat Cartró no hi ha grans supermercats, ni centres comercials als quals cal anar amb cotxe. El comerç està pertot arreu i es pot anar caminant a comprar el que sigui.
Entren tots a la botiga i, mentre la mare de la Margarita busca el que necessita, la Valeria fa una volta i, sorpresa, ho veu tot ben ordenat. Caixes de cartró precioses contenen la fruita que cal triar i col·locar en unes bosses de paper. També veu productes com carn, arròs, salses, lactis, xocolata o cereals, protegits per embolcalls d'un material que no coneix i que la Margarita li comenta que és un material reciclable. Quan surten de la botiga la mare de la Margarita dona una poma a la Valeria. Ella se la mira amb mala cara perquè no la veu brillar. La mossega i se li fan els ulls rodons. “Que bona!”, exclama. La Margarita riu.
A Ciutat Cartró no hi ha cases unifamiliars com a Ciutat Plàstic. Aquí hi ha edificis i la gent viu en pisos. Però la Valeria al·lucina perquè tots els edificis que l'envolten estan construïts mitjançant mòduls i cadascun dels mòduls és d'un color diferent. Són com caixes, col·locades les unes damunt de les altres en un ordre desordenat. Des del carrer és un autèntic espectacle de formes i colors. “Al verd poma hi vivim nosaltres”, li diu la Margarita assenyalant un edifici de quatre altures. A dalt a la dreta hi ha un mòdul d'un color verd preciós amb finestres i balcons. La Valeria ja no sap quina cara posar, va de sorpresa en sorpresa. Es pensava que trobaria una ciutat lletja i bruta i és en un lloc fantàstic i sorprenent, en què no hi ha soroll i al carrer fa bona olor.
“Podem anar a la piscina”, proposa Margarita. “A la piscina?”, respon Valeria que no entén com pot haver-hi una piscina en un pis. “Sí, sí, a l'interior de totes les pomes tenim una piscina i un jardí”. Les nenes es posen els vestits de bany i baixen. Fa calor i remullar-se ve de gust molt. La piscina està plena de nens. Al cap d'una estona senten a la mare de Margarita que les crida des de la terrassa.
La taula els està esperant. El pare de Margarita és bon cuiner i els ha preparat un assortiment de vegetals a la brasa i un pollastre guisat. Tot està molt bo. Els pares de Valeria han portat un pastís per a postres. Les nenes mengen ràpid. “Podem sortir a fer una passejada i així li ensenyo a Valeria el barri?”, diu Margarita. “Per mi no hi ha problema, però torneu abans de les sis que és l'hora que ens hem de marxar”, els diu el pare de Valeria.
A la Valeria li fascinen les parades del transport públic. Semblen construïdes amb tubs. La Margarita, que no deixa d'observar-la, li diu “t'agraden? Són de tubs de cartró pintats. Oi que són boniques?”. Mentre camina, la Margarita no deixa de parlar-li. “Mira, aquella és la botiga on comprem les coses per a l'escola, i aquella és on els meus pares troben les coses per fer reparacions a casa, i aquella altra és plena d'eines per cuinar…”. “Quina bona olor que fa!”, exclama la Valeria. “És que allà hi ha el forn de pa i com que couen el pa amb llenya, segons cap on giri el vent l'olor de pa acabat de fer omple tot el carrer”, li explica la Margarita. “Però si avui és diumenge, com és que està obert?”, pregunta. “Perquè a Ciutat Cartró els forns de pa que hi ha fan torns perquè els diumenges n'hi hagi sempre un d'obert a cada barri i així sempre podem menjar pa acabat de fer”. A poc a poc la capacitat de sorprendre's va abandonant la Valeria.
Arriben al que sembla un poliesportiu i Margarita la convida a entrar. Dins està ple de nens i nenes practicant esport. La gran nau està dividida en diverses pistes i en cadascuna d'elles es practica un esport diferent. Futbol, bàsquet, bàdminton, voleibol. “Vols jugar a alguna cosa?”, li pregunta Margarita. “M'encanta aquest lloc, sempre està tan ple?”, contesta Valeria. “Normalment ho està més -li respon Margarita rient-, en Ciutat Cartró som molt esportistes”.
Se'ls acosta corrent un nen ros i molt simpàtic. “Hola Margarita, t'apuntes a un partit?”, li diu. “No, és que estic amb una amiga”, “doncs que s'hi apunti ella també”. Valeria els mira a tots dos i els diu que no sap jugar a voleibol, que li sap greu. “No et preocupis —li diu Margarita— i a més s'està fent tard i hauríem de tornar a casa”. Pel camí de tornada parlen de l'escola, del que fan. I s'adonen que viuen a dues hores de camí però sembla que visquin en dos mons diferents. Tot i tenir la mateixa edat, no estudien el mateix. Això és clar. Valeria estudia àlgebra, ortografia, història…, mentre que Margarita estudia, a més, coses com ecologia, supervivència, biologia, cuina…
Arriben a casa poc abans de les sis i es van a l'habitació de Margarita. Margarita li ensenya els dibuixos que fa. Juguen una estona amb la consola.
“Valeria, prepara't que ens hem d'anar”, senten que crida el pare de Valeria. Se'ls ha passat la tarda volant. Ambdues es miren i s'abracen. S'ho han passat molt bé i no volen separar-se.
En el viatge de retorn a Ciutat Plàstic, Valeria està molt callada. Sent als seus pares criticar tot el que han vist en Ciutat Cartró. Cada vegada està més enfadada. Quan ja estan a punt d'arribar a la seva casa ja no pot més i esclata i crida: “Vull que anem a viure a Ciutat Cartró!”.
