Avui volem treure a la llum un post de La Gaceta de l'Argentina en el qual d'una manera melancòlica ironitza sobre els usos del cartró a la província de Tucumán. Mentre a Europa regulem la forma en la qual reciclarem el cartró, en altres països més pobres, la recol·lecció de cartró per al reciclatge, sustenta a moltes famílies.
El text, com indica el seu autor, és una referència d'un article publicat en el diari espanyol El País
En el post, Guillermo Monti li dóna context i ens relata amb mestratge, una situació inaudita viscuda per una família argentina; una empresa funerària va manar un taüt de cartró en pèssimes condicions com a donatiu per a enterrar a un parent mort per causa de la Covid-19.
El Ministeri de Desenvolupament Social de l'Argentina ha decidit denunciar davant la Justícia Penal a l'empresa funerària i sol·licita el seu cessament immediat d'activitats.
A Xile, les autoritats van prohibir els taüts de cartró perquè violen les normes locals. Un fabricant de l'Argentina es queixa que els governs temen la reacció de la societat i es resisteixen a resoldre el problema d'una forma econòmica i sostenible.
Els taüts de cartró són fins a tres vegades més barats que els de fusta, es produeixen en sèrie i no contaminen, però xoquen amb les imposicions del ritu de la mort. La polèmica està oberta.
Text de Guillermo Monti
Hi ha un Tucumán de cartró, com hi ha una Argentina de cartró. Per als qui viuen i dormen al carrer el cartró és abric. En els assentaments, els habitatges són collages de xapa i cartró, a l'espera del miracle del maó. Va quedar assentat el dia a dia dels treballadors del cartró. El cartró proporciona treball i forma part del cicle virtuós de la producció.
Les caixes de cartró les va patentar un tal Robert Gair a finalitats del segle XIX, però se sap que els xinesos ja les empraven des de moltíssim abans. Lògic, el cartró és més barat i més lleuger que la fusta. “El cartró ondulat és un dels envasos i embalatges més utilitzats en el món per a agrupar, emmagatzemar, transportar, exposar i vendre productes de consum”. Els éssers humans, fins aquí, no figuren en la llista de “productes de consum”. Però estem en Tucumán.
- 20 d'octubre de 2014. Títol: “En Tucumán van enguixar a una anciana amb caixes de cartró”. Sumari: va succeir a l'hospital Centre de Salut i es deu a la falta d'inputs.
- 23 de setembre de 2019. Títol: “Novament es va vendre en Tucumán el cartró guanyador del Telekino”. Sumari: el premi consisteix en 9 milions de pesos, una camioneta, un viatge a Punta Canuda i un creuer pel Carib.
- 5 desembre de 2019. Títol: “Horror en Tucumán: van trobar un bebè mort en una caixa de cartró”. Sumari: tindria entre 28 i 30 setmanes de gestació. Ho van trobar a la riba del riu Tipas.
- 10 de juny de 2020. Títol: “Un camió que va sortir de Tucumán portava $ 12 milions en caixes de cartró”. Sumari: ho va interceptar Gendarmeria a Santiago de l'Estero.
- 16 de juliol de 2020. Títol: “Van tractar de robar un comerç tapant-se amb una caixa de cartró”. Sumari: els lladres no van aconseguir derrocar l'enreixat a Mendoza al 300.
- 12 de desembre de 2019. Títol: “Incidents durant la protesta de recollidors de cartró en la Municipalitat”. Sumari: reclamaven a l'intendent Alfaro els maltractaments que sofreixen al carrer.
Som de cartró
No existeix un registre precís sobre la quantitat de tucumans vinculats, directament o indirectament, amb el cartró com a element essencial de la seva vida. Sí que formen part del paisatge urbà els qui el recullen, reciclen i venen, una enorme força laboral condemnada a la informalitat i dependent del cartró per omplir l'olla. Als recollidors de cartró —com a tots els treballadors “en negre”— la quarantena els va situar en uns llimbs angoixants. Els va rescatar la flexibilització i allà són, a la vista de tothom i invisibilitzats alhora per ulls que es resisteixen a acceptar-los. El carrer és el seu lloc obligat i això els deixa a mercè del coronavirus. L'article citat detalla una de les moltes realitats que pateixen els recollidors de cartró: el maltractament per part de les autoritats, en aquell cas d'agents municipals.
Tots aquests qualificatius es van consignar a propòsit del cas de Cristian Herrera: indignant, escandalós, inaudit, insòlit, atroç, increïble, inconcebible, humiliant. Va haver-hi més. La caixa de cartró amb forma de taüt, destinada a acollir aquesta vida jove que es va apagar en La Costanera, va donar la volta al país i va transcendir les fronteres. El que sobra en aquestes situacions és la rapidesa per a trobar adjectius, directament proporcional a la lentitud per a oferir respostes. És més fàcil horroritzar-se per una caixa de cartró que per la realitat social de La Costanera. Com si el cartró fos la causa i no l'efecte del sofriment.
“És de cartró”, sol assenyalar-se a l'improvisat, a l'efímer, a l'enganyós. Tota la noblesa que pugui proporcionar el material perd en la comparació amb el sòlid, amb el durador. Es diu que una persona és “encartonada” quan fingeix postures -físiques i intel·lectuals- allunyades de la seva veritable naturalesa. Un polític encartonat esgrimeix un certificat de venciment perquè el que s'exigeix és justament el contrari: espontaneïtat, proximitat, frescor.
El cartró sona ordinari i prescindible, com si fos un símbol del precari. “Els edificis moderns són màquines de cartró: mecàniques, amanerades, artificials, sense ànima”, sostenia el cèlebre arquitecte Frank Lloyd Wright. Fins a la poesia ho va castigar: “semblen, quan giren en ombrívoles refregues, rígids paladins amb bardes de cartró”, va escriure Rimbaud. Un cavall amb una barda de cartró -els bons arnesos són de ferro- representa una caricatura de si mateix.
Cura amb les màscares de cartró, pot agregar-se. Amb les sobreactuacions, amb l'aprofitament del tema (perquè tot suma en la sorra política dels miserables, la qual cosa no fa miserable a la sorra política). Màscares que duren poc (perquè són de cartró, no?), en general fins que alguna novetat col·loca les coses en un segon pla.
Font: https://www.lagaceta.com.ar/nota/854918/opinion/somos-carton.html
